La CEOE i la mare que els va parir

A hores d’ara tothom ha escoltat les declaracions del representant de la CEOE sol·licitant que es retiri la prestació d’atur a qui rebutgi una feina encara que aquesta “sigui a Laponia”. Molt hàbilment el senyor José Luis Feito, va introduir una anècdota com és el mot “Laponia” perquè tothom és quedi amb això i no es qüestioni el fons.

I quin és el fons? És molt senzill, i suposa tancament del cercle iniciat amb la recent reforma laboral. La idea que des de la CEOE és té, és que un treballador hagi d’acceptar una feina sigui quina sigui l’oferta que se li ofereix, encara que el sou sigui el mínim interprofessional o les condicions siguin de semi-esclavitud. Això sumat amb l’abaratiment de l’acomiadament ens dóna una seqüència molt clara: fer fora un treballador amb sou digne -> contractar un nou treballador amb sou molt més baix, aquesta operació té una amortització en molts pocs mesos i és una via lliure perquè qualsevol empresari malintencionat pugui maximitzar els beneficis reduint clarament els costos, en aquest cas laborals.

És senten forts, el 25% de l’atur és la millor notícia que poden tenir les grans empreses. Ara hi ha tanta necessitat de molta gent per aconseguir una feina que poden exigir el que vulguin que sempre hi haurà algú prou desesperat com per acceptar-ho. Tal com ens diu en Josep Manel Busqueta, la crisi és l’oportunitat, l’excusa perfecta, per tal que el sectors dominants de la societat continuïn construint una societat a la mida dels seus interessos

I enfront nosaltres, no serà fàcil convèncer la societat de que no es deixi perdre els pocs drets que té davant asfixia que ens imposen els mercats.

La #unitatpopular com a base

Com molts sabran la Unitat Popular va néixer com a concepte polític allà pel 1969 a Xile, sent una coalició electoral d’esquerres que aconseguí la victòria i per tant donà la presidència a Salvador Allende. 4 anys després va haver-hi el cop d’estat del sanguinari Pinochet amb el beneplàcit de tota la comunitat internacional.

Temps després una colla de gent que no s’empassaven  el procés de la transició espanyola decidiren crear les Candidatures d’Unitat Popular com aglutinador dels disconformes.

Des de llavors ha plogut molt, les CUP s’han multiplicat i han arribat a molts llocs del país tot i que encara no hem fet ni una quarta part del camí. Aquestes passades eleccions municipals 62.111 persones van confiar en la Unitat Popular com a alternativa al sistema actual, i més ho haurien fet d’haver tingut l’opció en la seva vila o ciutat.

És evident que tota aquesta gent no és militant de l’EI (Esquerra Independentista), que entre elles hi ha persones castellanoparlants, gent que potser no té la independència com una prioritat, comunistes, anarquistes, socialdemòcrates i fins i tot gent que podria estar emmarcada en polítiques de centre o dreta. La Unitat Popular és heterogènia, que no vol dir pas transversal i té un objectiu final clar pel qual és capaç de reunir persones disposades a compartir camí tot i no compartir la totalitat de l’objectiu.

És per això que cal articular un moviment obert, transparent i pròxim, sense puritanismes i elits ideològiques capaç de donar cabuda a tothom. El camí que ha de proposar la CUP ha de ser transgressor en el fons, però progressiu i pedagògic en el curs perquè tothom que formi part de la  Unitat Popular pugui seguir-lo i altres s’hi puguin sumar durant el recorregut.