La #unitatpopular com a base

Com molts sabran la Unitat Popular va néixer com a concepte polític allà pel 1969 a Xile, sent una coalició electoral d’esquerres que aconseguí la victòria i per tant donà la presidència a Salvador Allende. 4 anys després va haver-hi el cop d’estat del sanguinari Pinochet amb el beneplàcit de tota la comunitat internacional.

Temps després una colla de gent que no s’empassaven  el procés de la transició espanyola decidiren crear les Candidatures d’Unitat Popular com aglutinador dels disconformes.

Des de llavors ha plogut molt, les CUP s’han multiplicat i han arribat a molts llocs del país tot i que encara no hem fet ni una quarta part del camí. Aquestes passades eleccions municipals 62.111 persones van confiar en la Unitat Popular com a alternativa al sistema actual, i més ho haurien fet d’haver tingut l’opció en la seva vila o ciutat.

És evident que tota aquesta gent no és militant de l’EI (Esquerra Independentista), que entre elles hi ha persones castellanoparlants, gent que potser no té la independència com una prioritat, comunistes, anarquistes, socialdemòcrates i fins i tot gent que podria estar emmarcada en polítiques de centre o dreta. La Unitat Popular és heterogènia, que no vol dir pas transversal i té un objectiu final clar pel qual és capaç de reunir persones disposades a compartir camí tot i no compartir la totalitat de l’objectiu.

És per això que cal articular un moviment obert, transparent i pròxim, sense puritanismes i elits ideològiques capaç de donar cabuda a tothom. El camí que ha de proposar la CUP ha de ser transgressor en el fons, però progressiu i pedagògic en el curs perquè tothom que formi part de la  Unitat Popular pugui seguir-lo i altres s’hi puguin sumar durant el recorregut.

Països Catalans nou estat dins de la UE? No gràcies

Quan des dels sectors de la esquerra reclamem la independència, ho fem en el sentit més ampli de la paraula, és a dir esdevenir un estat sobirà que pugui tenir les seves pròpies polítiques i que sobretot no admeti cap tipus de control per part de ningú. Això és la llibertat, poder decidir lliurement i establir de manera sobirana les relacions amb els altres països i entitats del món.

El que actualment ens proposa la UE és precisament el contrari, el control i submissió a unes decisions preses des dels centres de poder. Vaja que passaríem de dependre de Madrid a dependre de Brussel·les, o millor dit, de la dupla Paris-Berlín. Per molt més civilitzats que siguin aquests països segueix sent una renuncia a la plena llibertat i molt més ara que han caigut les caretes i des de la vella Europa és fa una defensa aferrissada dels mercats i s’intenta salvar un sistema capitalista que ha estat el que ens ha dut fins al forat on som ara.

La UE actual és un ens mesell dels mercats que es mou i actua segons la borsa i el deute per fer content als grans inversors. Ens proposa renunciar als nostres drets adquirits durant segles a favor de l’economia financera, l’economia fictícia que no té cap producció associada darrere. Enlloc de tallar les transaccions gravant-les amb impostos o prohibir les operacions especulatives proposen sacrificis a la població per pal·liar els efectes que aquest tipus d’operacions creen.

Alternatives? Moltes: moneda pròpia, model econòmic social, Europa dels Pobles, etc. La fórmula màgica no existeix, s’ha de construir entre tots un model econòmic alternatiu basat en les persones i no en les empreses.