Alguns partits polítics s’entesten a vendre’ns les eleccions espanyoles d’aquest proper 20 de novembre com la cita més important de la nostra història recent. Fins i tot alguns intenten vendre la idea de “primavera catalana”, en clara referència a la primavera àrab. La comparació no s’aguanta per enlloc, primer de tot perquè la primavera àrab no s’ha produït a les urnes, sinó als carrers i a les places desafiant el poder establert.
La realitat però sembla ser que serà una altra. S’augura l’índex de participació més baix en unes eleccions generals des de la mort d’en Franco -notis que evito el gran tòpic de “la re-instauració de la democràcia”, perquè això que tenim dista molt de ser una autèntica democràcia-. Aquest fet té una lectura i és que bona part de la població no es creu res i sap que poca cosa té a decidir; i si parlem a nivell català el poder de decisió és encara molt més inferior.
Quan escric aquestes línies surt la notícia de que el deute espanyol ha arribat ja als 480 punts i ha aconseguit col·locar 3,500 milions d’euros al 7,08% d’interès. Tota una barbaritat. La pregunta següent es ben senzilla, quan durarà aquest nou govern electe? Fins que arribi als 500 punts? 550? 600? Llavors què? Ens colaran el govern de tecnòcrates de torn, elegit per Goldman Sachs i avall que fa baixada.
És llavors quan començarà a sol·licitar-se el canvi, però haurà de ser des del carrer que és l’únic lloc que els mercats no poden controlar, i l’única alternativa, com bé diu Josep Manel Busqueta, serà aquella que qüestioni el sistema capitalista i el sistema espanyol. Llavors, només llavors, podrem parlar de primavera catalana.
#mésde140 